Quan pensem en el bosc mediterrani, a la majoria ens ve la imatge de les pinades de pi blanc que creixen de manera més o menys extensa per les serres de la Marina. Però si fossin capaços de disminuir l'escala geogràfica de manera que puguerem diferenciar les diferens condicions climàtiques, edafolòfiques, geològiques i geogràfiques observariem que per a cada lloc podriem trobar, almenys sobre el paper, un tipus de bosc mediterrani diferent.
La serra de Bèrnia, per les seues particularitats geogràfiques i ecològiques (orientació, desnivell, substrat ...) potencialment és una zona on podriem observar tota aquesta varietat de formacions boscoses, que tot i que anem a intentar diferenciar-les, no tenen límits definits, de manera que sovint les formacions es presenten mesclades entre si.
El paisatge vegetal actual, és el fruit de les transformacions que durant segles ha realitzat l'esser humà des de que produeix i consumeix recursos de manera extensiva al nostre territori. En l’actualitat únicament resten xicotets rodals d’aquesta diversitat de formacions boscoses i en alguns casos la única presència d’una determinada espècie ens pot fer intuir la presència d’una determinada comunitat vegetal. És per això que a banda del material vegetal in situ observat i de la pertinent bibliografía consultada, a més a més hem de fer un exercici d’imaginació tot i que s’assente sobre una base científica.
Les formacions boscoses que presenta la serra de Bèrnia i les seus voltants serien.
Les pinedes de pi blanc
És la formació boscosa més extensa a totes les serres i a la serra de Bèrnia. Present en totes les serres, de manera potencial únicament sobreviuria en l’actualitat a la costa de Benissa, Calp o Altea on s’observen precipitacions inferiors als 400 mm i en conseqüència no pot arribar a establir-se la carrasca. La proliferació de les pinedes ha estat favorida per l’aprofitament que s’ha fet en èpoques anteriors de la resta d’espècies però també per l’alt index de germinació que presenta el Pinus halepensis després dels incens forestals. Alguns autors consideren a les pinedes de pi blanc, no com a boscos amb una identitat pròpia, sinó com a formacions que formen part del matollar mediterrani. Aquestes formacions en un principi estan formades per diferents espècies arbustives (Juniperus oxycedrus, Pistacia lentiscus, Rhamnus sp. pl., Cistus sp. pl., Ulex parvifloris...) que poc a poc van convertint-se en una massa forestal monoespecífica de Pinus halepensis, que quan arriba a densitats elevades no deixa créixer quasi vegetació al seu sotabosc.
Els carrascars
Associació: Rubio longifoliae-Quercetun rotundifoliae Costa, Peris & Figuerola 1982
A la serra de Bèrnia existeixen xicotets rodals de carrasques a les cases de Bèrnia, al camí de la Pedrissa o a la vessant sud. Aquest bosc hauria d’extendre’s per la major part del territori, substituint les formacions de pi blanc. L’associació té com a espècie prioritaria la carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) a la qual l’acompanyen algunes enfiladisses com la Rubia peregrina (rapallengua), Smilax aspera o Clematis flammula. A l’ombria de la serra de Bèrnia, de la serra del Ferrer i part de l’Oltà la formació s’enriqueix amb elements florístics més exigents en humitat com Fraxinus ornus (fleix), Viburnum tinus (marfull) o Pistacia terebinthus (cornicabra).
Els xicotets boscos lauriloides
Associació: Viburno-Fraxinetum orni Costa, Pérez Badia & Soriano 1995
En els enclavament més ombrívols de la serra de Bèrnia com l’estret de Cardos, dels Bandolers o en les escletxes o repises més ombrívoles de la cresta creix un tipus de vegetació relicta dels boscos subtropicals que en la antiguitat dominaven una part de la península. Les espècies d’aquesta formació a la serra de Bèrnia estan formades per Arbutus unedo, Fraxinus ornus, Ruscus aculeatus, Laurus nobilis i Phillyrea latifolia. Tot i la presència de totes les espècies a Bèrnia, les dos últimes són molt escasses i no es localitzen juntes a priori en el mateix lloc. Aquestes formacions es situen en llocs inaccessibles el que dificulta el seu estudi.
El s boscos de gal·lers
Ass.: Fraxino orni-Quercetun fagineae Rivas Goday & Rigual 1960
És una de les formacions boscoses més rares de la comarca. Al litoral de la comarca sols queden testimonis en una zona de l’ombria de Bèrnia, mentre que a l’interior on també és escassa la seva representació trobar-se un xicotet rodal a la Vall de Gallinera i alguns exemplars dispersos per Laguar. A la serra de Bèrnia aquest bosc de roures valencians o gal•ler (Quercus faginea subsp. faginea) es desenvolupa a l’ombria de la serra però sobre sòls relativament profunds. Altres espècies presents d’aquesta comunitat son Fraxinus ornus, Acer granatense i Amelanchier ovalis molt més abundants que el gal•ler i que es mesclen en les altres comunitats vegetals.
El roure valencià es diferencia de la carrasca perquè té un color verd més clar mentre
que la carrasca té un color verd-grisenc.
Bosquets de teixos
A la serra de Bèrnia existeixen almenys un dotzena de teixos adults que creixen a l’obac de la cara nord de la serra de Bèrnia, al peu de la seva cresta. La seva extensió devia ser en l’antiguitat un poc més extensa a la serra però l’aprofitament de la seua fusta i els incendis ham minvat considerablement la seua població. Potencialment formen petits rodals, oberts, no molt densos on sovint l’acompanyen a banda d’espècies de la comunitat anterior la savina negral (Juniperis phoenicea subsp. phoenicea)
Bosquets de savina negral
Ass.: Rhamno lycioidis-Juniperetum phoeniceae Rivas Mástinez & G López 1978
Chamaeropo-Juniperetun phoeniceae Rivas Martínez 1989
A les parts més altes de la serra de Bèrnia, sobre les roques, vessants abruptes i crestes, sobre un substrat xeròfil, creixen xicotets rodals de savina negral (Juniperus phoenicea). La savina és un arbust que pot arribar a tindre un port arbori encara que a Bèrnia per l’efecte del vent rarament aconsegueixen un talla elevada. A la serra de Bèrnia, just a l’estrat inferior de les savines i per dalt del límit altitudinal de les cistàcies (Cistus albidus i Cistus monspeliensis) apareixen rodals relativament densos de ginebre (Juniperus oxycedrus)
Les omedes i boscos de ribera
No existeixen boscos de ribera ben estructurats al voltant de la serra de Bèrnia si exceptuem alguns trams del riu Algar o el riu Xaló on apareixen alguns rodals de xops (Populus nigra i Populus alba) acompanyats d’alguns salzes (Salix atrocinerea i Salix angustifolia). A Benissa podríem trobar rodals d’aquesta formació al barranc del Quisi on encara resten alguns salzes, però l’hàbitat ha estat força alterat i a l’igual que passa en la resta de rius de la comarca les espècies han estat substituïdes per formacions monoespecífiques d’Arundo donax. Les omedes creixen associades a la franja més externa de la xarxa fluvial. No onstant en zones de muntanya o en abancalaments abandonats, lligats a comes humides o fonts temporals apareixen xicotets rodals d’oms (Ulmus minor). Malauradament aquestes formacions estan en regressió degut a l’atac d’un fong pel que resulta cada vegada més difícil observar aquestes formacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada